La independencia de las repúblicas soviéticas

Diversos països que formaven part de la Unió Soviètica van començar a independitzar-se a finals d'agost del 1991

 El 30 d'agost del 1991, l'Azerbaidjan va proclamar la seva independència de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). Dies abans ho havien fet Letònia, Ucraïna i Moldàvia. Dies després el seguirien Kirguizistan i Uzbekistan. Era l'inici de la fi de l'URSS, una federació de repúbliques que va ser fundada el 1922 després de la Revolució Russa.

Al principi, la Unió Soviètica estava formada per quatre estats: Rússia, Transcaucàsia (la unió de Geòrgia, Armènia i l'Azerbaidjan), Ucraïna i Bielorússia. Amb el pas dels anys es van crear noves repúbliques a Europa de l’Est (Estònia, Letònia i Lituània) i a l’Àsia Central (Turkmenistan, Uzbekistan, Tadjikistan, Kirguizistan i el Kazakhstan). Després de la seva dissolució a finals del 1991, van sorgir 15 nous països independents.

Tots els governs de les repúbliques soviètiques compartien la ideologia comunista: un sistema polític en el qual el govern controlava tots els serveis i mitjans de producció i no existia la propietat privada. 

El govern de l'URSS també exercia un fort control ideològic sobre la població, eliminant qualsevol crítica o oposició. El Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) va ser l'únic partit legalitzat i va governar a tot el territori de l'URSS entre el 1922 i el 1991.

Després de la Segona Guerra Mundial (1939-1945), la Unió Soviètica es va enfrontar amb els Estats Units per tal d’estendre la seva influència al món establint aliances amb altres països com la Xina o Cuba, augmentant la seva capacitat militar i invertint en recerca ciència i el programa espacial.

Però a partir de la dècada de 1960, l'economia de l’URSS es va estancar. La crisi econòmica va donar pas al malestar polític i a les reivindicacions nacionalistes de diferents països de l’òrbita comunista, que volien més autonomia davant del poder centralitzador del PCUS. Les protestes van ser reprimides per l'exèrcit soviètic.

A la dècada del 1980, el govern soviètic va implantar reformes per donar més llibertats i intentar sufocar les revoltes, però el canvi ja era imparable. Al març del 1990, Lituània va ser la primera república a declarar la seva independència. Entre 1990 i 1991, la resta de repúbliques seguirien el seu exemple.

Finalment, al desembre del 1991, els líders de Rússia, Ucraïna i Bielorússia van signar la dissolució de l'URSS.

Les causes de la descomposició 

La descomposició de la Unió Soviètica es va gestar durant dècades i responia a diferents causes socials, econòmiques i militars.

 D'una banda, la Guerra Freda va fer que molts governs d'occident, alineats amb els Estats Units, es neguessin a comerciar i col·laborar amb els governs comunistes. Aquest bloqueig va ser molt perjudicial per a l'economia i el desenvolupament d'aquests països, que depenien de la resta de repúbliques soviètiques per subsistir. 

D'altra banda, el model comunista va quedar antiquat i no va ajudar a millorar la situació. A partir de 1980 es van implantar una sèrie de reformes econòmiques conegudes com la perestroika, amb les quals el govern de Mijaíl Gorbatxov volia allunyar-se del model comunista i adoptar un sistema més liberal. No obstant això, aquestes reformes no van funcionar i va créixer el malestar entre la població. 

A més, les aspiracions d'independència d'algunes regions i països van provocar diversos conflictes. La disputa per la regió d'Alt Karabakh entre Armènia i l'Azerbaidjan el 1988 va ser el primer conflicte entre dues repúbliques soviètiques. Avui dia, 30 anys després de la desaparició de l'URSS, molts d'aquests conflictes segueixen actius.

Finalment, va haver-hi diferents esdeveniments històrics que també van afectar la imatge de la Unió Soviètica davant el món, com la fallida invasió de l'Afganistan (1978-1992), l'accident nuclear de Txernòbil el 1986 o la caiguda del Mur de Berlín el 1989, que dividia la ciutat entre el costat occidental i el comunista.

Rússia, l'hereva de l'URSS

La República Socialista Federativa Soviètica de Rússia era la més gran, poblada i rica de la Unió Soviètica. Allí es va originar la revolució contra el règim dels tsars i va sorgir el moviment comunista, primer liderat per Vladímir Lenin (1870-1924) i després pel seu successor, Ióssif Stalin (1878-1953).

 Per aquest motiu el govern central de tota la Unió Soviètica es va establir a Moscou, la capital russa. I per això Rússia es considera l'hereva de l'URSS, encara que en les últimes dècades les seves polítiques s'han allunyat del comunisme tant en l'àmbit social com en l'econòmic. 

Ióssif Stalin va governar l'URSS amb mà de ferro durant gairebé 30 anys. Es va assegurar d'eliminar qualsevol tipus de dissidència i, encara que no es coneix la xifra exacta, es calcula que milions de persones van ser assassinades o enviades a gulags, camps de treballs forçats.

Després de la mort de Stalin, diferents líders soviètics van apostar per un procés d'obertura suavitzant la censura, alliberant els presos polítics i iniciant un acostament amb els Estats Units. També van intentar implantar noves mesures econòmiques menys estrictes, reduint el control governamental i afavorint les empreses privades.

No obstant això, la voluntat de canvi va topar amb el sector més conservador del Partit Comunista, que es negava a reformar el sistema polític. Aquests dirigents van dur a terme un cop d'estat fallit a l'agost de 1991. 

Després de la dissolució de la Unió Soviètica al desembre del 1991, Rússia va adoptar el model capitalista i es va llançar a privatitzar empreses i serveis públics, creant algunes de les principals fortunes del món i una gran desigualtat social. Alhora, l'actual president rus, Vladímir Putin, és criticat per la falta de llibertat d'expressió al país.

Trabaja la actualidad en el aula

Este artículo incluye materiales didácticos exclusivos para suscriptores. ¡Descubre la actividad que te proponemos hoy!